Aquesta marjada és la primera que, essent primitivament cultiu de pomeres, ha permès iniciar el disseny de volums i estructures elevades característic d’aquest Jardí. És un disseny al servei de les plantes, amb l’objecte d’aconseguir microhàbitats específics i poder donar a cada espècie els seus requeriments ecològics. Estructures a base de marges i rocalles, amb diferents orientacions i substrats, que donen a les plantes unes condicions de solana/ombria, sequera/humitat, el més semblant possible al seu hàbitat natural. Com a elements vegetals primitius d’aquesta marjada, s’han conservat el til·ler (Tilia platyphyllos), l’arbre més gros i frondós del jardí, i tot el canyar (Phyllostachys aurea) de l’anomenada canya forastera blanca.

 

Flora de màquies: la vegetació arbustiva escleròfil·la i densa és freqüent sobretot a Menorca i a Mallorca. Ullastres, mates, lletreres arbòries, olivella, són les seves espècies característiques. A Mallorca destaca la màquia amb garballó (Chamaerops humilis).

Flora de garrigues i xaragalls: les garrigues, els xaragalls i les rossegueres ocupen bona part de la muntanya mallorquina. Aquestes zones originen una flora específica a partir de la degradació de l’alzinar. Són espècies de les nostres garrigues i dels xaragalls el romaní, l’estepa blenera, l’estepa Joana, el càrritx, etc.

Flora de muntanya: les espècies pròpies de la muntanya baleàrica les trobam entre els 600 m s.n.m. i les cotes més elevades (1400m). En general formen part d’una vegetació escleròfil·la on són freqüents els coixinets (Astragalus balearicus, Teucrium marum, etc.). En alguns indrets més humits i frescs s’hi troben espècies relictes com Acer granatense, Ilex aquifolium, etc.

Flora de brolles i timonedes: En les clarianes, on la llum del sòl penetra fàcilment, es formen poblacions de plantes heliòfiles, moltes d’elles aromàtiques com és el romaní, la garlanda o el tem. Són freqüentes també el xiprell, les ginestes, la gatova i diferents espècies d’orquídies.

Espècies rupícoles com Brassica balearica, Scabiosa cretica, Helichrysum ambiguum, Hippocrepis balearica, etc. aprofiten les escletxes de les roques per establir el seu sistema radicular en un ambient fresc i molt drenant. A la vegada, estan protegides dels herbívors depredadors, ja que viuen en llocs inaccessibles.